A què anomenem 'complexitat'

El mètode científic tradicional, basat en l'anàlisi , i la recerca de informació completa sobre un fenomen és incapaç de tractar amb aquestes interaccions complexes. És aquí on neix la ciència de la complexitat, amb la voluntat de donar una metodologia alternativa capaç d'afrontar aquests problemes. 

Una funció bàsica de la filosofia és donar compte de les assumpcions implícites darrere del nostre pensament. La nova ciència de la complexitat implica un gir a moltes de les idees que els científics occidentals havíem assumit, i que  provenien del mètode científic tradicional heretat de Newton. 

Fins al començament del segle XX, el mecanicisme clàssic (formulat primer per Newton i desenvolupat per Laplace) ha estat considerat com el fonament de la ciència. Moltes ciències com ara la biologia, la psicologia i l'economia han adoptat plenament aquesta metodologia científica, fins a tal punt que molta gent avui encara identifica "pensament científic" amb "pensament newtonià". I és que la ciència newtoniana presenta molts avantatges. És simple, coherent i dóna una visió del món aparentment completa.  A més, ha sigut molt exitosa en les aplicacions.

La lògica que hi ha a darrere de la ciència newtoniana és la que definim amb el nom de reduccionisme o anàlisi i diu que per entendre qualsevol fenomen cal simplement descomposar-lo en parts més petites. Si aquestes parts no són prou petites, cal tornar a repetir el procés per aconseguir elements encara més petits.

Passem, ara, a introduir la filosofia newtoniana d'una manera més sistemàtica i profunda.
L'ontologia newtoniana és materialista: assumeix que tots els fenòmens, ja siguin físics, biològics, mentals o socials, són matèria. Les diferents substàncies i fenòmens del món no són més que diferents disposicions a l'espai de les mateixes matèries primeres. Amb una excepció, la ment humana.
L'epistemologia newtoniana està fonamentada en la idea que el nostre coneixement és un reflex imperfecte del món exterior (o, el que és el mateix, de la matèria disposada d'una manera concreta fora de nosaltres). Per tant, l'objectiu de la ciència és anar fent cada cop més propers els conceptes mentals als elements externs, fins que algun dia poguem tenir una representació mental objectiva del món, gràcies a l'observació.
Això pot resumir-se amb el principi de causalitat. Aquest principi ens diu que "una mateixa causa c tindrà sempre un mateix efecte e", i a la inversa.
El principi de causalitat implica que la filosofia newtoniana és determinista: tot canvi (causa → efecte) pot ser representat com una trajectòria del sistema a través del temps, és a dir, com una seqüència lineal d'estats, que segueix unes lleis naturals ben fixades. Aquestes lleis determinen completament la trajectòria cap al futur (predictivitat) i cap al passat (reversibilitat).   
Aquesta visió ens porta a veure el món com un conjunt de trajectòries de causes i efectes, en què dues trajectòries no poden mai creuar-se. D'aquí el nom del principi de 'conservació de distinció', que vol dir que una trajectòria de causes i efectes manté sempre la seva distinció en relació a (és diferent a) una altra trajectòria ja que, altrament, es contradiria el principi que diu que dues causes diferents donen lloc a efectes diferents, i viceversa.

La manera de fer ciència heretada de Newton, però, presenta diversos problemes. Per exemple, no és capaç d'explicar la gran majoria de coses que ens envolten. La ciència clàssica ha evitat els fenòmens complexos, o els ha simplificat, donant lloc a explicacions poc realistes.
La nova visió complexa del món trenca amb gran part d'aquests principis, així com n'introdueix alguns de nous. Vegem-ho punt per punt.

Hem dit que l'ontologia newtoniana postula que tot el que existeix són objectes materials (materialisme) que responen a les lleis naturals deterministes. 
Tanmateix, sembla ser que el que fa que percebem les coses (o sistemes15) com a tals és la seva estructura16, més que no pas el material de què estan fets. 
D'altra banda, com que no existeix el coneixement objectiu i independent de l'observador, el coneixement del món és indeterminat . 
Pel que fa al determinisme, se'ns presenta un problema quan volem incloure la ment humana dins la visió conjunta del món, ja que la nostra noció intuitiva de lliure albir no és compatible amb el principi de determinisme. Aquesta contradicció va ser resolta pels clàssics postulant el dualisme. Però això també presenta una contradicció: no podem imaginar com pot una ment actuar lliurement sobre el món determinista sense afectar-lo.
És per aquesta raó que la ciència ha ignorat molts aspectes de la realitat o se les ha arreglat per evitar el problema postulant, per exemple, el principi de la opció raonable en economia, que assumeix que un agent sempre escollirà la opció més útil. Per diverses raons que intuim òbvies, com ara la falta d'informació sobre quina és la opció més útil, això és poc realista.

Hem dit que la lògica mecanicista es basava en el reduccionisme, però, si fem això, hi ha alguna cosa en les coses que es perd quan les dividim en parts. Quan les parts es combinen en un tot, surgeixen noves propietats que no existien en cap de les parts. Aquest fenomen rep el nom d'emergència.




Comments